La Menorca nua, ingènua i subtil
Des de finals de l'hivern d'aquest 2014 hem conjurat una fàbrica dels sentiments. Ens delectam a través de les nostres composicions. Fusionam lletres i imatges per confluir en un petit collage que ens fa remoure el dedins d'una manera gratificant. La feina és ben senzilla i el resultat acollidor, potser per això ens abraçam ben fort a les paraules per avenir-nos en el muntatge. Per altra banda, funcionam independentment, un és el mecànic de la literatura i l'altre de la fotografia. Així nasqueren les ganes de rodar motors i carburar una processó en forma d'exposició, de llibre i fins i tot d'audiovisual. No sabem quin nom té aquesta fusió, però del que en tenim certesa és de la seva ingenuïtat, transparència i perspicàcia. D'aquesta manera hem titulat el joc com: La Menorca nua, ingènua i subtil. Gaudiu-la
Mianorca... rere una mirada, les paraules
Totes les imatges exposades en aquest llibre em xerren, hi mantenc un diàleg, en percep un missatge; el difícil, però, era expressar-ho amb paraules. D'aquí la idea de sol·licitar als col·laboradors els escrits adients que hi donin significació. Com em va dir un dia el bon amic Tomàs Rotger: setanta escrits que poden suposar setanta lliçons per seguir aprenent de la fotografia i del camí.
La majoria d'imatges que constitueixen el llibre són fotografies realitzades amb llargues exposicions diürnes, fet que afavoreix a transmetre misticitat i solitud que, al cap i a la fi, és el que hi cerc i a la vegada em sedueix.
Perfecte o imperfecte, i fidel a la realitat i el quotidià del qual em proporciona el camí, entenc la fotografia com la captura d'un instant, un moment, un sentiment o una emoció... Si aquest resultat se l'adverteix, em don per més que satisfet.
Tacte
L'idioma dels qui s'entenen va més enllà de la paraula. La carícia, el toc despreocupat als braços i l'espatlla, així com una abraçada de confort, així, així com un joc de mans per dibuixar a les arquitectures dels cossos l'empenteta per continuar i esdevenir la més gentil salutació... idò, per un temps se'ns ha esborrat del mapa dels carrers del poble tot el que era palpable. Allò de no poder tocar res de l'altre és un enyor de tacte, una mancança vital que se'ns demostra com un valor imprescindible: tacte.
Quantes vegades he amagat les mans de la intenció d'apropar-me al possiblement virulent i que tant ens ha espantat? Era "tacte" el lament d'estar empresonats dins noltros i voler allargar la mà.
Textos de Lluís Guasch i fotografies de Damià Coll (Llibre exhaurit)
Acompanyat de 70 col·laboracions escrites i fotografies de Damià Coll (llibre exhaurit)